divendres, 8 de desembre de 2017

Oda a Europa



Escolta, Europa, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — minoritzada;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua — pocs t’han parlat;
en les oficials, massa.

T’han parlat massa — dels grans estats
i dels que per la pàtria moren;
els teus imperis — i els teus records,
records i imperis — només de morts:
has viscut guerres.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què confondre guany amb diners?
Dins d'un país — guany és la gent,
guany pels d'avui — i pels que vindran;
sotmesa, és morta.

Massa t'entestes — en els mercats
i massa poc en la justícia:
tràgica et vincles — al capital,
i, en cas de crisi — i de retallades,
rescates bancs — sacrificant pobles,
oh trista Europa!

Jo he vist les barques — plenes de gent
que fuig de la misèria — per salvar la pell:
derrotats marxen — cap a l’atzar;
i tu els abandones — enmig del mar
com una folla.

On són les barques? — On són els fills?
Pregunta-ho al Llevant i a l’ona brava:
tot ho perdràs, — no tens vergonya.
Europa, Europa, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
clausura el club d'estats,
somriu al món i respecta llengües i nacions.

On ets, Europa? — No et veig enlloc.
No sents el nostre clam eixordador?
No entens aquesta cultura — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre pobles i fills?
Adeu, Europa!

dijous, 7 de desembre de 2017

Aquestes eleccions són una merda

Aquestes eleccions són una merda perquè les convoca un president, Mariano Rajoy, el qual no hi hauria de tenir cap dret en nom de la legitimitat democràtica de Catalunya.

Són una merda perquè el president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, i quatre consellers del govern català són a l'exili, forçats primer per una euroordre d'extradició de la justícia espanyola, i, en aquests moments, pel risc real de detenció si trepitgen el territori de l'estat.

Són una merda perquè el vicepresident Oriol Junqueras i un conseller del govern català són empresonats a Madrid, i també hi són els dos presidents de dues entitats cíviques. Empresonament que, tal com han denunciat un gran nombre de juristes de prestigi, "no respon a criteris legals, sinó a un ús ideològic del Dret que posa en evidència el trencament del principi de la separació de poders a l’Estat espanyol, l’ús partidista de la Fiscalia, la vulneració de drets fonamentals, la violació del dret al jutge predeterminat per la llei, i un abús del Dret."

Aquestes eleccions són una merda perquè a dues conselleres i a quatre consellers de la Generalitat de Catalunya se'ls ha privat de llibertat durant 32 dies d'una manera manifestament injusta, i perquè les seves causes, obertes simplement per la normalitat democràtica d'haver obeït el mandat de les urnes, han de continuar fent el seu curs absurd.

Són una merda perquè convocar-les sota la vigència de l'article 155 de la constitució espanyola vulnera els drets fonamentals de la ciutadania i dels seus legítims representants, i en vulnera també l'article 152, que estableix que els estatuts d'autonomia només es poden modificar per les vies establertes en els mateixos estatuts.

Són una merda perquè, a causa de tot el que s'ha dit anteriorment, es produeixen en un ambient enrarit que només satisfà als partits que van donar suport a l'article 155 i als partits que, en nom de l'equidistància o de la legalitat, es van mostrar contraris tant al 155 com al referèndum de l'1 d'octubre.

Aquestes eleccions són una merda perquè l'actitud violenta i agressiva dels cossos policials espanyols durant l'1-O, els objectius de la qual eren atemorir la ciutadania i impedir-li d'anar a votar, ha obert la porta a la por, d'una banda, i a l'actitud violenta i agressiva als carrers per part d'elements incontrolats tant de la ultradreta com de simpatitzants o militants dels partits favorables al 155, d'una altra.

Són una merda perquè, aprofitant l'aplicació del 155, l'estat ha reactivat i potenciat tots els aspectes més repressius de la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda popularment amb el nom de llei mordassa, la qual, paradoxalment, vulnera la constitució pel que fa al respecte de les llibertats i dels drets democràtics elementals.

Són una merda perquè l'únic que pretenen és perpetuar un model d'estat autonòmic nascut d'una constitució, la de 1978, que va ser redactada amb el vistiplau dels poders fàctics del règim franquista, i que s'ha demostrat incapaç de resoldre tant els conflictes territorials de les nacionalitats històriques com els problemes personals i socials de la població.

Aquestes eleccions són una merda perquè, sigui quin sigui el seu resultat, l'estat espanyol negarà, de facto, tal com ha fet en la passada legislatura, la possibilitat que mitjançant el parlamentarisme democràtic sigui possible no ja el dret a l'autodeterminació (principi fonamental dels drets humans), sinó també el dret a decidir mitjançant una consulta referendària.

Són una merda perquè la Junta Electoral ha refusat la participació d'observadors internacionals, la qual cosa fa augmentar dubtes i sospites amb relació a la seva transparència democràtica.

Aquestes eleccions són una merda... però, malgrat tot, jo aniré a votar, perquè no hi ha més cera que la que crema.

dilluns, 26 de desembre de 2016

La beguda infusa



La meva relació amb el cafè de vegades és estranya. Sobretot, quan en una casa de menjars em demanen si en prendré, i ho fan immediatament després d'haver-me preguntat quines postres prefereixo. Demanar postres i cafè al mateix temps em desassossega. Això, tenint en compte que a la copa encara hi queda vi i que hauré de ballar amb els tres pretendents. Massa opcions per a algú que sempre és lent a decidir. No és un problema de no saber fer més de dues coses a la vegada. És qüestió d'apetència, de desig, d'organització mental i gustativa. En aquesta situació, per més impaciència que mostri el cambrer o per més pressa que pugui tenir jo, rares vegades dic "sí, vull un cafè", per bé que sé que me l'acabaré prenent. En el meu cas, la por és que arribin junts postres i cafè. Més d'un ja deveu haver pensat que, per evitar aquest greu conflicte banal, només caldria dir al cambrer: "voldré cafè, d'acord, però no me'l porteu fins que veieu que m'he acabat les postres". Ara bé, ¿i si, dient això, el cambrer s'ho pren com una ofensa a la seva professionalitat? Per tant, després de donar-hi moltes voltes, mato el tema explicant-li que decidiré si vull cafè o no quan hagi acabat les postres. I li ho dic amb una amabilitat folgada, de talla ampla. Aquest missatge sempre és rebut en positiu per qui et serveix perquè sap molt bé que hi ha passavolants i parròquia per a tots els gustos; alguns, amb manies molt més revesses que la meva. Al final, assaboreixo les postres, em bec el vi per neutralitzar-ne —si és el cas— l'excessiva dolçor que m'han deixat a la boca i, després, ara sí, obro la porta al cafè. D'altra banda, aquest fruit torrat i molt exigeix un cerimonial diferent i ajustat a les noves circumstàncies que la beguda infusionada i infusa comporta.

...

Per si us fes mandra llegir i preferíssiu escoltar-me per YouTube:


diumenge, 28 de juny de 2015

Homes i vaques, un dia amb ramaders

Un bon xàfec a les Llosses el 24 de juny.
El Meteocat no enganya

25/06/2015. El dia abans, que no ha plogut enlloc més del país, ha descarregat un bon xàfec al terme de les Llosses, com testimonia el radar del Servei Meteorològic de Catalunya. Abans de fer cap a la Plaça de Santa Maria de Matamala, m’arribo a les Cases de Moreta i, com que deixo el cotxe arran de la pista cimentada, l’herba del camí d’accés a la masia em mulla les sabatilles esportives. Fa un dia net i polit a causa de la intensa pluja. Quan aparco a la plaça de la Plaça porto tres minuts de retard, però l’il·lustríssim senyor alcalde de les Llosses, David Serrat i Soldevila, no me’ls té en compte. Treu el cap pel balconet del damunt de l’entrada del restaurant, entomo les claus que deixa caure, obro jo mateix i entro. Anem de cap a la sala del foc. Saludo la Carme Soldevila, mare del David, tan amable i sol·lícita com sempre, i en Ventura, que viu al Puig de Viladonja i que ajudarà en les tasques ramaderes de la jornada. Abans d’acompanyar-los a la feina esmorzem. Per beure, només aigua fresca, que s'ha de treballar.

Una estoneta més tard —no gaire, perquè comprovo que el David és un home que va per feina— assumeixo el meu paper d’intrús en una activitat que, per a mi, és absolutament nova. Qui no ha vist pasturar vaques a prats i muntanyes? En canvi, el contacte amb aquest bestiar i l’ofici de ramader que s’hi associa és força més desconegut per a una immensa majoria de persones que vivim allunyades dels entorns rurals.

Al vespre, a les set, quan m’acomiadi del David, del Ventura i de l’Àngel, els donaré la mà a tots tres i les gràcies pel molt que hauré après amb ells en aquesta convivència d’encara no deu hores. No sé si copsaran del tot el significat de la referència al meu aprenentge el qual, òbviament, no haurà estat de l’ofici, sinó de la seva actitud vital amb relació a la terra i al vacum amb què treballen i al qual es dediquen.

Tornem a les vaques que ens esperen als prats de les Planes. De fet, com que a mi no m’hi esperen, el David em demana que m’amagui una mica mentre fan l’operació d’aplegar-les en un punt i de menar-les cap a la granja. Elles saben que aquests moviments són sinònims d’alteració de la rutina. D’altra banda, la visió d’un foraster les inquietaria encara més. És per això que jo m’estic en un racó discretament. Amb un quart d’hora curt fan entrar quaranta-una vaca, un bou i vint-dos vedells a la cleda externa de l’edifici que fa de corral. Llavors comença una feina de separació en grups de caps de bestiar que, abans de res, obliga a passar-los de la cleda exterior a l’interior de l'edifici. Tot aquest moviment genera trasbals i nerviosisme en els animals —el David, més modern, en diu estrès. Les mares no volen ser separades dels vedells ni els ramaders volen separar-los-en pas fins que no arribi el moment de carregar-les al camió del Xevi de Manlleu per transportar-les cap als prats d’altura, a Toses. Per tant, cal identificar bé les parelles i anar-les separant adequadament. Jo em miro aquesta feina des de fora i, ateses les corredisses i envestides dels animals, celebro no estar enmig de la festa. L’única arma defensiva que porten els tres vaquers —l’Àngel s’ha incorporat a la feina venint del prat— és un bastó llarg i prim de fusta de tortellatge, fusta ideal perquè és resistent i, al mateix temps, elàstica. Mentre m’estic a fora, contemplo una sargantana grassoneta que surt de la paret i admiro la vista de Santa Maria de Matamala des de les Planes, amb una perspectiva que fins avui no havia tingut mai.

Fent entrar el bestiar al corral interior per distribuir grups per al transport

Vaca i vedell es quedaran uns quants dies més pasturant a les Planes

L'Àngel em diu que ha estat tota la vida tractant amb vaques

Si alço la vista tinc aquesta magnífica vista de Santa Maria de Matamala

Si abaixo la vista, m'acompanya aquesta sargantana tan bufona 

Carregats vint-i-dos caps de bestiar al camió que els ha de transportar fins a Toses, concretament al Pas del Vell, a tocar del riu Rigat, el Xevi Ferrés engega el motor i comença d’anar-hi perquè ell no pot trencar per Planès, sinó que ha d’enfilar una bona estona més de collada. De Santa Maria de Matamala a Toses, trencant per Planès i seguint la vall del Rigat (o Rigard, depenent de les fonts), hi ha uns 45 quilòmetres de carretera que nosaltres fem amb el remolc d’animals vius enganxat al tot terreny del David. En aquest viatge hi transportem onze vedellets. Quan arribem al Pas del Vell, el camió ja ens hi espera. L’operació de descàrrega de les vaques és incomparablement més fàcil. Es fa baixar els animals per les rampes del camió i del remolc fins a la carretera. Algunes vaques troben de seguida el seu vedell, altres l’ensumaran i el recuperaran pel camí. L’Àngel i un servidor ens posem al bell mig de la carretera amb sengles bastons de tortellatge a tall de pas fronterer, bo i esperant que hi siguin tots. Penseu que les vaques, dins la caixa contenidora del camió, ocupen tot l’espai, la qual cosa vol dir que hi ha dos pisos d’animals: l’inferior i el superior. Aquest darrer s’eleva des de la planta inferior com un muntacàrregues. En una operació que dura com a molt deu minuts totes les vaques són a la carretera, la GI-V-4016. Els animals vindran de baixada en direcció a Toses. Amb l'Àngel al capdavant, a uns cent metres d’haver-se posat a caminar, ja es desvien per un trencall a la dreta que les porta per una pista pel costat del Camp de les Planes —un de tants topònims repetit arreu dels Països Catalans— en direcció al Cortal de l’Hoste i als Plans de Querol. La meva feina consisteix a fer aturar cap cotxe que pugi per la carretera i a impedir que alguna vaca pretengui anar a Toses a fer una cervesa. Cap de les dues coses no passa i de seguida tanco la comitiva dels animals vertebrats, ells quadrúpedes i jo bípede... em sembla!


El David organitza el descens del vacum dels vehicles
i em diu que deixi estar el mòbil i que em dediqui a la feina

La missió del Ventura és aturar les vaques i esperar que totes hagin baixat dels camions.
La meva, aturar els cotxes que vénen de Toses
Ja en camí cap als prats amb el Ventura al capdavant i jo al darrere.
El camí fa pujada, com cal

En Xevi i el seu camió ja han fet la feina i se'n tornen per la collada de Toses.
Un puntet a l'esquerra de l'edifici que centra la foto, més ben localitzable a la foto següent




El procés del transport el farem dos cops: un al matí i un altre a la tarda. En l'endemig toca dinar i ens hi posem com uns senyors, amb llenties, patates emmascarades amb trossets de rosta, carn de xai, botifarra, postres i cafè. D’una banda hi ha gana, i, d’una altra, tot està boníssim perquè la bona cuina és marca de la casa del restaurant La Plaça. Per beure, aigua fresca i un porronet de vi negre. Els conductors no en tasten. Havent dinat no ens hi entretenim gaire i, poc després, ja som a les Planes per fer l’operació de càrrega de les bèsties. Aquest cop, amb la granja amb la meitat de bestiar que a la sessió matinal, sí que el David compta amb mi. Mentre fan circular les vaques d’un tancat a la porta per on han de pujar al camió, la meva feina consisteix a impedir, amb el bastó a la mà, que les que jo controlo en un racó de corral no se’n moguin. Tinc un cert nerviosisme al cos perquè els animals no s’estan quiets, però comprovo que només la vista del bastó ja és prou dissuasiva. No obstant això, en una ocasió em dribla una vaca i és el David qui la fa tornar a la meva petita cleda. Finalment, després de suar més del que em pensava —i això que jo faig ben bé de comparsa—, podem emprendre la marxa nord enllà, on diuen que el vacum és noble, lliure, desvetllat i feliç... (vegeu Espriu).

La segona part de la jornada és diferent de la primera. Les vaques van de dret pel camí i fins i tot quan l’abandonen i es dispersen és perquè tiren pel dret pel mig d’un prat on, al final, retrobem novament la pista. El David m’explica que quan una vaca ha fet camí una vegada, sempre més se’n recorda. De fet, les que van al capdavant del ramat, ja coneixen la ruta d’altres anys.


En un moment donat es dispersen, però no cal patir: saben on van.
Al fons d'aquest prat es retrobaran amb la pista

L’emoció la posarà una vaca brava forastera que intentarà afegir-se al nostre ramat i que, en opinió dels experts, té un comportament no habitual. És de suposar que fa dies que pastura per aquestes comes i, a la vista del braguer, sembla que va vedellar fa un mes. Per tant, és estrany que vagi sola i tan esverada. L’única explicació plausible és que busca el seu vedell i no el troba, la qual cosa la fa posar en aquest estat de trasbals. Ens costarà déu i ajuda apartar-la de les nostres i no ho aconseguirem fins que puguem separar-la’n gràcies a una tanca de vailet elèctric que li barrarem als morros. Trota que se les pela, aquesta brava, i va com boja, pobreta!

En tenir-les encarrilades i pràcticament a lloc, el David ens proposa de fer un tomb amb el tot terreny fins als Plans de Querol. Recorrem prats i boscos i pilot i copilot —David i Ventura— van parlant del bestiar i de com de bé que menjaran aquí dalt aquest estiu. Semblen pares parlant dels seus fills, talment com si els haguessin portat de colònies amb el convenciment que el canvi d’aires i d’aigües només els poden ser sanitosos i ajudar-los a ben créixer. En un moment donat, parant el cotxe, sentim les esquelles de les nostres vaques que ja vénen per un camí paral·lel que hi ha una mica més avall del nostre. Van a poc a poc, però no s’aturen: saben on van. Les veiem passar i les compto: vint-i-una vaques i onze vedells. Hi som tots, doncs, i el David es queda més tranquil. Al llarg del dia me n’he anat adonant d’una característica de l’alcalde de les Llosses: és perfeccionista. Perfeccionista, dins d’un ofici com el de ramader de vaques, vol dir estar constantment pendent de tots els detalls i que no hi hagi res que s’escapi del seu control. Un exemple: de matí, en adonar-se que no duia enregistrat a la retina el pas del toro, hem tornat enrere amb el cotxe fins a trobar-lo entre el ramat. Perfeccionista, per a un alcalde, també vol dir una mica això. Ara es dedica a telefonar els altres propietaris de bestiar i a comentar-los la jugada: a un l’informa que té les vaques en un determinat indret, una mica més lluny d’on solen ser... per si les ve a veure un dia d’aquests i no les troba; a un altre que hi ha una vaca brava que deambula neguitosa, potser perquè no troba el vedell; un d’ells li comenta que l’altre dia va aparèixer una vaca vagant pels carrers de Toses i la hi descriu minuciosament per si la identifica amb alguna de les seves... duia un collar blanc i era més aviat esquerpa; la que el David es pensava és manyaga. En un gran prat dividit en dos pel punt més alt amb filat electrificat comprova que algunes vaques el creuen tranquil·lament del dret i del revés perquè està mig trencat. En pren nota, també, i em diu que no pateix gaire perquè les vaques són fidels al seu ramat. Quan ens hem aturat, se’ns han acostat totes les seves de seguida perquè es pensen que els donarà sal, però avui no toca. Envoltats d’un gran nombre de caps de bestiar, sento parlar d’una vaca que fa el braguer rebotit; d’una altra que és motxa, és a dir, que no té banyes. Mitjançant selecció artificial s’estan aconseguint al món races de bous i vaques sense banyes, però pels comentaris que en fa el David entenc que aquesta idea no li agrada gens: per a ell, aquests bèsties han de ser banyades, la qual cosa vol dir tenir banyes, ja siguin banyabaixes, banyadretes, banyacremades, banyaobertes, banyacatxes, banyaaltes, banyatrencades o banyaetcèteres. Tampoc no havia sentit mai tantes vegades la paraula braguer. Que si el té curt, així o aixà, que si les metes són primes o gruixudes, i de cada adjectiu el ramader en dedueix aspectes que poden afectar el futur de la vida de la vaca.


David: Que de menjar que hi ha!
Ventura: —Que bé que menjaran aquest estiu!
Àngel: —De gana, no en passaran pas!

Se les veu contentes
No és motxa, sinó banyatrencada


Les vaques a lloc, tornem cap a casa


Au, noies, a pasturar s'ha dit! 


A les set del vespre, ja de tornada, els llossencs em deixen al desviament de la carretera de les Llosses, a l’aparcament de Can Villaura, on tinc el cotxe. Com que és el del sogre, penso que bé s’ho hauria passat ell en un dia així. Una mica cerimoniosament allargo la mà i encaixo una a una les tres mans dels tres homes que viuen en un terme municipal de 114 km quadrats de superfície i de 214 habitants censats el 2013. El meu poble, Sant Vicenç dels Horts, té 9,15 km quadrats i 28.181 habitants censats el 2013. Ja es veu que les aglomeracions no poden ser bones. Els dono les gràcies per les moltes coses que he après i em sembla que se’n sorprenen un xic, però jo sé el que em dic.

Quan ja sóc al cotxe, recordo una conversa que vaig tenir amb el David fa uns quants dies. El vaig felicitar perquè havia tornat a guanyar les eleccions amb tres regidors d’ERC-AM i continuava com a alcalde de les Llosses. “I què, li vaig dir, ja t’han felicitat des del partit?”. La seva resposta em va preocupar perquè diu molt poc dels responsables de la política municipal d’ERC: “Perquè féssim llista sí que hi van insistir i em trucaven, però un cop hem guanyat, encara és hora que truqui ningú... no ja per felicitar-nos, que no cal, sinó per interessar-se per tot plegat”. Ai! Critiquem les llistes fantasma dels grans partits quan ronden els pobles on no tenen representació local, i les llistes de gent d’allà que hi guanya són oblidades pels seus mateixos companys de partit. N’hem d’aprendre tant, de la gent dels pobles petits!

Poso la ràdio i parlen d’embussos a les rondes. Obro la boca per parlar sol i faig muuuuuu! 






Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

Dues últimes estrofes del poema Vaca suïssa,
de Bestiari (1937), de Pere Quart