Tot va començar el divendres 29 d’abril. A la Biblioteca les Voltes de Sant Vicenç dels Horts fèiem un acte titulat “Literatura universal des del món local”, amb la participació de l’escriptora Carme Via, J. A. Arcediano i un servidor. Cadascun va presentar un autor universal —Via, Rodoreda; Arcediano, Fonollosa; i jo, Espriu—, i en vam destacar el que consideràvem més universal de la seva obra partint de la localització concreta del paisatge i/o les ciutats que aquests autors han immortalitzat. Crec que tots, públic i autors, vam passar una estona agradable i enriquidora.
El dissabte 30 d’abril assistia al lliurament de premis de la 36a edició dels Premis Literaris Vila de Vallirana. En aquesta nova cita, el guanyador del Premi J. M. López-Picó va ser Jacint Sala, amb el poemari La visita, un treball inspirat en la visita del poeta a la tomba de Rainer Maria Rilke. Vaig compartir taula amb el poeta Martí Noy i Freixa, guanyador de l’any passat amb l’excel·lent llibre D’ara endavant (ja a les llibreries i amb pròleg de Jordi Valls); amb els seus pares; amb Clara Montané Carbó, guanyadora del premi Puig Bernat en categoria juvenil (de 13 a 16 anys) amb l’obra Estacions de la vida; amb Rita Carbó, finalista del Vila de Vallirana per a adults amb l’obra Colors de vida, i mare de la Clara; amb el seu marit, amb la meva cunyada Joana i amb la Francina, membre, com la Rita, del Grup de Lectura de Vallirana. Vull destacar el mèrit de l’Ajuntament de Vallirana de mantenir, malgrat la crisi i les retallades diverses, aquest premi, tenint en compte que el J. M. López-Picó està dotat amb 4.000 euros i amb l’edició del poemari guanyador. Aquest premi presenta, any rere any, un jurat literari de luxe: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Manuel Forcano, el guanyador de l’edició anterior i Enric Viladot, que n’és l’editor.
El diumenge 1 de maig al matí era puntual a la cita del lliurament de la 14a edició del Premi de Poesia Senyora Josefina Oliveras del Pont de Vilomara i Rocafort. Feia uns quants anys que no recordava l’emoció de l’espera d’un veredicte i, afortunadament, vaig estar de sort. Després de les tres mencions honorífiques i de l’accèssit atorgats, vaig sentir que deien el meu nom com a guanyador i vaig estar més content que un gínjol. Hi havia presentat cinc poemes inspirats en cinc quadres del Museu de Montserrat, sota el títol A peu d’obra.
Us en copio un:
 |
| Nena davant del piano (1885), de Francesc Torrescassana (1845-1918) | | | | | | | | | | | | |
Nena davant del piano
Què et passa? Estàs cansada? T’avorreix
repetir, hores i hores, les mateixes
escales que no saps a on et porten?
Les orenetes volen pel piano,
però tu no les veus: només veus tecles
blanques i negres ―no perceps, encara,
ni el vol ni el batec de les notes musicals.
Pensativa, fas ulls d’enyor... de què?
Si segueixo els teus ulls surto del quadre
i procuro imaginar això que mires:
¿un germanet absort en el seu joc,
una gata dormint prop del braser,
el pèndol obstinat d’un vell rellotge
o l’àvia que broda amb el tambor?
Possiblement tant se te’n dóna perquè
sents la minyona, als fogons, que inicia
el concert del sopar amb l’obertura
de la secció de percussió:
olles, cassoles, llosses i cassons,
i el dring fi del cristall de gots i copes.
Nena davant del piano, confia
en el pas de les hores i somia.
Algun dia, dels teus dits naixerà
l’harmonia amb què hauràs d’interpretar
les breus notes felices de la vida
―orenetes de nius caducifolis
sobrevolant esperances i enyors.
Molt amablement em van convidar a ser membre del jurat el 2012 i, tu diràs!, vaig acceptar de bon grat. El premi consistia en un trofeu de ceràmica i 660 eurets en el marc d’un preciós entorn, Rocafort, i d’un premi entranyable. Josefina Oliveras va escriure dos llibres sobre Rocafort i va ser la primera dona farmacèutica del Bages. Curiosament, va néixer el mateix dia que jo, un 18 de febrer, però cinquanta anys abans, el 1910. Ah! I els caps de setmana, al bar Rocafort s’hi menja magníficament.
 |
| D'esquerra a dreta, Josep Fàbrega, Àngel Fabregat i Jordi Boladeras, guanyadors del premi de poesia Josefina Oliveras en distintes edicions. |
El dijous 5 de maig participava en el club de lectura “El cérvol” de la Biblioteca J. M. López-Picó de Vallirana. S’hi feia una sessió ‘oberta’ sobre la meva novel·la eròtica L’intrusista. He de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé dient el que em sortia de la barretina. Si voleu veure’n uns moments, només cal que cliqueu l’enllaç adjunt de Vallirana TV.
El divendres 6 de maig vaig agafar un dia de vacances per anar a Sueca a presentar el llibre Columnes de paper del meu estimat amic Salvador Vendrell Grau. Abans, però, vam anar a Casa Salvador, a Cullera, a fer-nos una paella d’ànec, anguila i caragols, regadeta amb un priorat llachià. A la tarda vam anar al Mareny, després a Riola i, finalment, a la Biblioteca Casa Museu Joan Fuster. Allí, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, vaig oficiar la presentació.
Si algú fos agosarat i la volgués llegir, la trobareu a l’enllaç del bloc del Voro Vendrell, que us copio a continuació:
 |
| Casa Salvador, a Cullera, amb la Xelo, la Mercè i el Voro |
 |
| Biblioteca Casa Museu Joan Fuster de Sueca, presentació de Columnes de paper |
El dissabte i el diumenge 7 i 8 de maig, després d’un magnífic "arròs del senyoret" a Riola, fet per la Xelo, vam emprendre un tempestuosíssim viatge de tornada. Una cortina d’aigua i els llums d’emergència dels cotxes a 40 km/h per l’AP-7 ens van acompanyar des de la Ribera Baixa fins a la Plana.
Tornàvem dissabte perquè la mateixa nit havíem de ser a la Selva, concretament a Lloret de Mar. Hi anàvem a celebrar els 50 anys dels bons amics Eulàlia i Jaume. A la festa sorpresa vam ser 43, que els vam rebre amb corbatí vermell els senyors i xal daurat les senyores! Tot i el luxe aparent, després de sopar vam agafar la nevereta de platja i vam anar a fer una copa de cava a la sorra. Hi vam trobar molt d’enrenou: mossos d’esquadra, policia local i bombers buscaven un jove alemany que havia desaparegut engolit per una mala mar evident i clarament advertida. L’endemà van trobar el cadàver a la platja de Fenals, a un quilòmetre de la platja on el noi de dinou anys s’havia ficat a l’aigua. Però el dramàtic desenllaç no el vam saber fins diumenge al migdia.
La festa va anar molt bé i, en aquesta ocasió, la meva aportació literària als homenatjats va ser un guió adaptat a ells i muntat damunt d’unes quantes escenes de la pel·lícula The African Queen, de John Huston, amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. Dit així sembla fàcil, però jo no hauria estat capaç d’arribar enlloc sense la feina i l’aportació del meu amic Josep Sagristà, el qual es va haver de menjar tot solet la feina de muntatge. Un cop més, el tàndem Sacris-Jordi va funcionar i el matrimoni Eulàlia-Jaume en va estar encantat: ens vam fer un fart de riure sentint la seva pròpia veu en boca dels mítics actors. A posteriori vaig saber que, de totes les grans actrius de Holliwood, l’Eulàlia sempre ha sentit una devoció especial per la Hepburn i que La Reina d’Àfrica és una de les seves pel·lícules preferides.
